jueves, marzo 01, 2007
Ets borde, o què?
Llàstima! ‘Borde’ no està acceptat al diccionari i esquerp, fred o distant em semblen adjectius poc adients per descriure el teu comportament respecte a mi. ‘Borde’´és la paraula exacta. Què collons et passa?
Ets capaç de flirtejar amb els ulls i de dir-me què sents i no pots mirar-me quan et parlo, quan et pregunto alguna cosa? Inclús em contestes ‘en plan borde’, com si et molestés que trenqui el teu silenci. Em fas sentir malament i sobretot, em confons. Em busques o no em pots ni veure?
Tio, ets un borde. O és que també actues com un codi binari? O 0 o 1? I no entens res més. O és que potser et fa por reconèixer i expressar els teus sentiments? Hi ha alguna cosa que em perdo, que no m'encaixa perquè no puc deixar de pensar en tu. Estàs al meu cap. Des que obro els ulls al matí fins que els tanco, et porto a dins. Et reinvento, em construeixo pel·lícules i rebobino la cinta.
És increïble quan es produeix el moment de la coincidència, quan em sorprens mirant-te o quan jo t'enxampo a tu. Quan no tenim vergonya de clavar-nos els ulls i de parlar en silenci.
Suposo que és més fàcil continuar així que confessar-te, cara a cara, que m'agrades i que m'encantaria descobrir-te. O potser me n'hauria d'adonar d'una vegada: ets un borde, o jo no et vaig, o ets gay. Les nostres mares no podrien haver-se plantejat mai aquesta possibilitat i ara, per a la meva generació, ja no és ni tan sols una alternativa, és la crua realitat!!!
M'és inevitable. Et miro i penso: ‘Collons, com m'agrades’. Sobretot, m'encanta mirar-te directament als ulls. Els travesso i hi veig tantes coses! Em són familiars, com si reconegués la seva enyorança i la compartís. I llavors em vénen ganes de fer-te un petó i d'abraçar-te, caient balancejant-nos. Però és la pel·lícula de la que parlava abans, no la realitat.
No parlo de prínceps blaus, ni de rams de crispetes a la Gavarres, ni de sans valentins de visa, ni de declaracions amb titanlux mirant des del balcó del mediterrani. No dic que siguis l'home de la meva vida, que no ho sé, ni que mai he sentit res semblant, perquè la memòria és de conveniència, però sí que et dic que quan et miro, penso: ‘Collons, com m'agrades’. I llavors, segueix la pel·lícula...
I així des de fa setmanes. Fins a la propera hora del pati, quan tornem a trencar aquests barrots i ens deixin mirar-nos, tranquil·lament, esquivant i desafiant els codis i protocols. Bé, la qüestió és: per què no puc deixar de pensar en tu? No saps com m'agradaria abraçar-te, encara que fos per veure si realment això està sent una pel·lícula. Llavors, la deixaria de mirar.
¶ 16:29 Ets capaç de flirtejar amb els ulls i de dir-me què sents i no pots mirar-me quan et parlo, quan et pregunto alguna cosa? Inclús em contestes ‘en plan borde’, com si et molestés que trenqui el teu silenci. Em fas sentir malament i sobretot, em confons. Em busques o no em pots ni veure?
Tio, ets un borde. O és que també actues com un codi binari? O 0 o 1? I no entens res més. O és que potser et fa por reconèixer i expressar els teus sentiments? Hi ha alguna cosa que em perdo, que no m'encaixa perquè no puc deixar de pensar en tu. Estàs al meu cap. Des que obro els ulls al matí fins que els tanco, et porto a dins. Et reinvento, em construeixo pel·lícules i rebobino la cinta.
És increïble quan es produeix el moment de la coincidència, quan em sorprens mirant-te o quan jo t'enxampo a tu. Quan no tenim vergonya de clavar-nos els ulls i de parlar en silenci.
Suposo que és més fàcil continuar així que confessar-te, cara a cara, que m'agrades i que m'encantaria descobrir-te. O potser me n'hauria d'adonar d'una vegada: ets un borde, o jo no et vaig, o ets gay. Les nostres mares no podrien haver-se plantejat mai aquesta possibilitat i ara, per a la meva generació, ja no és ni tan sols una alternativa, és la crua realitat!!!
M'és inevitable. Et miro i penso: ‘Collons, com m'agrades’. Sobretot, m'encanta mirar-te directament als ulls. Els travesso i hi veig tantes coses! Em són familiars, com si reconegués la seva enyorança i la compartís. I llavors em vénen ganes de fer-te un petó i d'abraçar-te, caient balancejant-nos. Però és la pel·lícula de la que parlava abans, no la realitat.
No parlo de prínceps blaus, ni de rams de crispetes a la Gavarres, ni de sans valentins de visa, ni de declaracions amb titanlux mirant des del balcó del mediterrani. No dic que siguis l'home de la meva vida, que no ho sé, ni que mai he sentit res semblant, perquè la memòria és de conveniència, però sí que et dic que quan et miro, penso: ‘Collons, com m'agrades’. I llavors, segueix la pel·lícula...
I així des de fa setmanes. Fins a la propera hora del pati, quan tornem a trencar aquests barrots i ens deixin mirar-nos, tranquil·lament, esquivant i desafiant els codis i protocols. Bé, la qüestió és: per què no puc deixar de pensar en tu? No saps com m'agradaria abraçar-te, encara que fos per veure si realment això està sent una pel·lícula. Llavors, la deixaria de mirar.
