La Karen és una noia de Piura, al nord del país. Porta un any enclaustrada a l'orfenat d'Ayacucho. I l'adjectiu denota “obligació” perquè accedir a treballar en aquest centre era l'única oportunitat que la jove tenia per prosperar. Econòmicament, el sistema no la sostenia i la desterrava a un míser anunci de «es necesita dependenta», a 200 soles el mes, com a màxim. Culturalment, la tradició l'enterra en l'anonimat si no opta pel matrimoni. La societat, en definitiva, la condemna a ser únicament fèrtil, companyia per al seu marit i mare per als fills. La karen troba a faltar el “xino”, que fa pocs dies que ha acollit una parella italiana. D'aquí a poc li prendran la Maria, i el Denís, i l'Èrica... I es trobarà sola, sota el sol tòrrid del pati de l'escola, balancejant el gronxador.

«Deixa'm que et miri la panxa». El xaman va intuir que aquella dona portava quelcom estrany a dins i que no es tractava d'un mal d'ull, d'un pronòstic eteri. El soroll que sortia d'ella era provocat per un ésser viu. Dins de la seva panxa hi havia una rana raucant, una rana autèntica que algú li havia posat! La sofisticació de la bruixeria... Aquella era la causa del seu malestar, de l'amenaça de mort de la seva salut, que ja havia arribat al límit. Finalment, el xaman la va deslliurar del patiment i d'una bategada li va expulsar l'animaló de les seves entranyes. La rana li va sortir disparada per la boca i va quedar escarxada a la paret.

Sis anys sense veure el seu fill, que havia travessat l'Atlàntic per ingressar en un seminari de Roma. I més endavant, la distància es va prolongar perquè, tot i tornar a Perú, el van destinar a Ayacucho, a gairebé un dia d'autocar de casa seva, a prop de la costa nord. L'altre fill de la Lídia, la mare del padre Marcos, està casat a Nova York. Una altra vida, un altre ritme, res a veure amb la rutina del convent dels Franciscans. Però ho diu ben clar i no li surt l'egoïsme, acceptat, és clar, de la mare que ho és i se'n sent: «El trobo a faltar, però no el vull retenir perquè accepto que això el fa feliç».

La Nora diu que no vol més homes a la seva vida. Es tanca i no dóna marge al destí. Compta les hores parlant amb les beates, amb els nens del carrer, i veu com el mercat, ple fins dalt, s'omple, cada dia, de misèria i soledat. La mateixa que sent ella i que l'ha portat a tancar els ulls, sense veure que hi ha més possibilitats que algú que la va abandonar perquè la tenia com a moneda de canvi. La Nora diu ‘Dios proveerá’ i, mentrestant, es mira el padre Marcos de reüll... Sona la campana.