Dir...

La veu és important. És l'expressió de l'ànima, l'angle més recòndit de profunditat. Denota por, solidesa. Una serp que fibla i un martell que repica amb força. Un o altre símbol anímic. No enganya i l'única manera de protestar és l'afonia. Es queixa quan a pesar de voler dir quelcom un no pot i ha de resignar-se a conviure amb una sensació opressora. Quin càsting, aquesta manera d'empresonar-se. La pitjor pena és tenir llibertat i no poder-la exercir per un temor, per un tarrabastal de brots de bogeria...
Des de petita que no em quedava sense veu, amb angines. Vaig fer cas al de l'herboristeria: “tens alguna cosa a dir, i te la quedes a dins”. Les paraules m'han brollat aquests mesos i ara se m'enfosqueixen. L'altre, quan va marxar, em va dir: “Perquè omplis amb paraules tots els teus silencis”. El buid sonor és absurd, no té sentit, quan és obligat i és símptoma de resignació. Així que algun dia tornaré a parlar. Quan torni a ser jo, suposo.