I com jo he vist Perú...

Quan viatges tan lluny, t'és més fàcil valorar certs aspectes de la teva vida. Però el balanç no el fas en tornar, sinó mesos més tard, quan les experiències que et van tocar comencen a cimentar i la memòria et porta corrents i olors d'aquell passat. Sé que Perú m'ha despertat sentiments que començaven a ser més sensibles en mi però que reprimia perquè encara no els creia prou madurs. De fet, no és fins ara, quatre mesos després, que els començo a escriure, a rememorar. És curiós. La setmana que ve, dimarts 13, em porten el matalàs i el llit gran. Canvio els llençols a un passat que ja corre i al qual no vull regressar. És com obrir el balcó i deixar ventilar tot el que la nit ha trastocat. Doncs faig això. I passo d'una escuma que s'ensorra i em torça l'esquena a un plàcid son, el que vetlla els meus somnis. Ser dona al Perú, ser jo, dona, al Perú, és veure que hi ha maneres d'arrossegar part de tu sense viatjar, sense creuar un mar que separa... I també és adonar-te que les coses més importants, les que desitges quan voles, les tens al teu costat, sense desvetllar-te en una habitació a Ayacucho, sense trencar el televisor quan els bars a punt estan de tancar. I veus que l'ànima necessita un cos que acariciar...