Impressions del viatge a Guinea Equatorial

Ja és un nou "dia de la Marmota". La rutina recomença, com si es tractés d’una seqüència de sons i imatges regravades o repetides en un CD. Aquesta és la sensació que tens en descobrir Guinea Equatorial. T’endinses en un bucle d’estampes encadenades: el Luís canta l’alè al Centro Cultural mentre la Jerónima clama un trosset de plat; el Mahmout arriba i marxa atabalat, com si algú l’estigués perseguint; el Jei s’excusa repetint-nos ‘us tinc abandonades’…. i de la pastisseria dels libanesos surt una flaire a croissant que et rescata de la hipnosi que provoca el sol infernal que cau només despuntar el dia. Però, tot d’una, algun episodi estrany i frikie acaba per trencar aquesta quotidianitat: El Bienvenido ens proposa anar a Ebibigyn i de pas ens canta els greatest hits de la Laura Pausini; assistim a un sopar narcòtic amb Madamme Margarit i aconseguim tombar l’orgull guineà engolint dos peixos de tamany tauró (algunes dones mengen més que els homes, sí!); pugem al cotxe del nebot del president i ens passegem per tot Bata a ritme de Chambao… Curiós, oi?
La vida a Guinea, al meu entendre, és tan avorrida com esperpèntica.

El primer ho fa la misèria, propiciada per un aparell polític que governa en una dictadura i, en conseqüència, per una economia que es ven al petroli i que s’embutxaca, literalment, el seu president i tot el sèquit de ministres. Aquesta situació de pobresa adorm el poble i el fa submís, als peus de governants que es proclamen, irònicament, els salvadors, els “patrons de patrons”. Els guineans es lleven adormits i hi moren. La dictadura els crema i els atordeix tant com el sol. I a sobre, la cervesa ho acaba d’adovar tot. Guinea té uns índexs d’alcoholèmia disparats. Vergonyós. La San Miguel, la Castel o la 33 són un producte de primera necessitat i s’hi enganxen fins al punt que aquesta adicció és el principal motiu d’abstenció a la feina.

Les empreses de fora (l’emprenedoria guineana és pràcticament inexistent) opten per prescindir del guineà i acaben per contractar camerunesos, ivorians, gabonesos, nigerians, etc. Però, aquesta desmesura no és l’única causa del bloqueig social que pateix el país. També és una qüestió cultural. Fins fa relativament pocs anys, els guineans no havien notat la presència d’Occident. Es migvestien i feien vida sota els cocoters de les costes verges. Eren un poble “salvatge” fins que els colons, els centenars de catalans, gallecs, aragonesos, etc., els van “esclavitzar” com a portadors en les seves expedicions empresarials. I és clar, no han passat per un procés d’interiorització dels nostres costums, que és el pas natural per a què es produeixi l’assimilació de qualsevol cultura, sinó que, inexorablement, els hem obligat a obeir Occident. Ens creiem amb el dret d’adaptar-los als nostres horaris, de fer-los mà d’obra, en definitiva, d’estovar-los amb els serials d’herois ensucrats, amb la nostra música i moda, per reinsertar-los, de ple, en el consum de masses, com a una peça més del puzzle de la globalització...

Però el Luís, un exreporter de la Interview; el Mahmout, el libanès que intenta desintoxicar-se de la mafia familiar i la Jerónima, la petita exponent de la desnutrició guineana seguiran llevant-se cada dia testimoniant aquesta rutina gairebé somnífera que presencia el futur del país. I tots tres, amb realitats i possibilitats ben diferents, viuen sota el sostre asfixiant de les estacions d’aquest tròpic i es retroben, uns per saciar la sed, els altres, la fam, al Centro Cultural on veuen cada vespre les millors postes de sol.

Una de les belleses d’aquest país és el vermell encès i incandescent de les postes. Fins veure la d’aquí, no sabia que el sol lluïa amb aquest color, el dels catàlegs de safaris africans, el dels adéus a “Memorias de África”, el dels finals a les pel·lícules interminales. Aquell sol semblava de cel·luloide o de Polaroid...!

I després d’aquesta pinzellada romàntica, reemprenc l’anotació de la Guinea excèntrica.

El petroli els ha embafat. Els diners els brollen, els cremen les mans. Són tan rics, milionaris, que no en tenen prou en engreixar els comptes i en reinvertir els guanys amb altres negocis; posen els feixos sobre la taula per donar-se capricis excèntrics, absurds. Un sap com de ric s’està fent algú per la quantitat de columnes de marbre que suporten casa seva... Els palaus i palauets surten com a bolets als turons de Bata (han batejat una zona de la ciutat com a Bata II, com Tarragona II!) mentre als barris, la gent es convenç amb sarmons sectaris (proliferen al país) que la fe i l’esperança mouen un nou món.

A Guinea ho pots tenir tot, però pots arribar a no ser ningú, també.

Un cop de sort o d’avarícia del Consell de Bruixots del president (sí, sí, el president té un Consell de Bruixeria!) et pot rellançar de la nit al dia al poder o, per contra, et mata, en un assassinat maquillat de funeral d’estat, i et deixa fora de l’opinió pública, com si res...

La bruxeria és l’aspirina a tot: és un antídot contra el verí de les serps, contra els mals de la malària, contra un daltabaix sentimental, etc.

L’Àfrica negra té una percepció de l’entorn diferent. El contacte amb el medi, amb el salvatge, els aguditza la intuició i les sensacions es magnifiquen amb el tam-tam dels balls rituals. Els ritmes acompassen els actes visionaris, com si volguessin anunciar quelcom, però per fragments, com qui va passant les pàgines d’un llibre i de mica en mica recull la informació. Àfrica et descobreix els seus secrets, però és reticent a fer-ho des d’un primer moment. Primer et vol sondejar, t’observa, analitza les teves actituds i quan creu que estàs preparada, que tens l’ebú (aquesta és la paraula que utilitzen per referir-se a una persona que té un do per a connectar amb els esperits), llavors s’obre a tu i et transporta a l’altre món.

És per això que els africans no donen tanta importància al material; en aquest món heteri tenen moltes de les respostes que, al llarg de la història, vénen reclamant. L'espiritualitat els connecta amb els seus avantpassats, que veuen com una font de respecte i de continuïtat de la seva cultura. Creure en la bruxeria és tenir fe en el futur, en tot allò pel que van lluitar els seus pares, germans, cosins, tiets. La cultura africana valora molt els vincles familiars i efectius dins del clan al qual pertany; “parlar”amb els morts és enriquir-se d'una font de coneixement sàvia i objectiva. Nosaltres cuidem els nostres estimats fent-los regals i untant-los de diners quan es casen, ells escolten el silenci i els parla de les tradicions ancestrals.

Àfrica és genuïna. Viatjar-hi és deixar-se sorprendre, si no, no sobrevius. És acostumar-te a dominar el temps i no permetre que ell t’empresoni. De fet, ni el temps ni l’espai tenen sentit aquí. Ens hem passat dies sencers, setmanes, sense mirar-nos en cap mirall, sense tenir perspectiva de l’espai on convivíem...

Totes aquestes mancances, tant naturals com físiques, et fan més sensible a tu mateix i als altres i t’adones que aquí, a Occident, som els autèntics esclaus, i que ser blanc o negre condiciona enormement una conducta social i les possiblilitats de prosperitat econòmica.

Ara, ja no sé on trobaré l’autèntica llibertat... La proclama que totes les societats i històries han perseguit al llarg dels segles només està dins de cadascú, a l’interior de cada persona i en la seva capacitat de sentir-se sensible i de compartir-ho amb els demés...