RACONET
martes, abril 18, 2006
elefants embolicats
e l o i s e
És un huracà, a l'ull d'un forat sense forma ni so... natural com tot el que l'envolta, nom-és el temps i la tempesta el fan despertar. Eloise.
¶ 17:31 1 comments
links to this post
e l o i s e
És un huracà, a l'ull d'un forat sense forma ni so... natural com tot el que l'envolta, nom-és el temps i la tempesta el fan despertar. Eloise.
miércoles, abril 12, 2006
Què vol dir ‘t'estimo’?
Què significa ‘t'estimo’? És potser la manifestació d'un estat reconfortant i continuat en el temps d'una persona cap a una altra? És l'expressió d'un sentiment inèdit? És un benestar plàcid i amb efectes al·lucinogens que ens fa flotar i, gairebé, levitar? Sigui com sigui, es pronuncia gratuïtament, a vegades, i com una formalitat protocol·lària en situacions que, precisament, s'allunyen d'aquesta genuïnitat de l’ànima i que s’apropen a qüestions de la fisicalitat: després d’una escena de sexe, per exemple. És com si un ‘t’estimo’ redimís el plaer de tota la perversió que suposa practicar un cos a cos amb una única finalitat hedonista. Dient-ho, un es purifica, com el Josafat, i em justifica la condescendència. Dir-ho o sentir-t’ho dir, en aquest tipus de situacions, és un autoengany, una injecció de romanticisme per a un dolor, gairebé crònic, de cruesa i de desamor. Però estimar és en majúscules, és la Harley Davidson (Dios vuelve en una Harley, de Joan Brady) en un passeig serè, en un recorregut contemplatiu en bona companyia. Lluint cuirassa, que és la que tots portem, però notant per dins la llibertat. És aquesta, la sensació. La del vent a la cara i la del pessigolleig a l’estómac, un dia rere l’altre, que et motiven a fer quilòmetres i quilòmetres, i a cremar l’asfalt amb total integritat, eixancarrat completament al volant. I així es com segueixes el camí, deixes d’accelerar per recórrer, senzillament. ¶ 16:11 1 comments links to this post
Què significa ‘t'estimo’? És potser la manifestació d'un estat reconfortant i continuat en el temps d'una persona cap a una altra? És l'expressió d'un sentiment inèdit? És un benestar plàcid i amb efectes al·lucinogens que ens fa flotar i, gairebé, levitar? Sigui com sigui, es pronuncia gratuïtament, a vegades, i com una formalitat protocol·lària en situacions que, precisament, s'allunyen d'aquesta genuïnitat de l’ànima i que s’apropen a qüestions de la fisicalitat: després d’una escena de sexe, per exemple. És com si un ‘t’estimo’ redimís el plaer de tota la perversió que suposa practicar un cos a cos amb una única finalitat hedonista. Dient-ho, un es purifica, com el Josafat, i em justifica la condescendència. Dir-ho o sentir-t’ho dir, en aquest tipus de situacions, és un autoengany, una injecció de romanticisme per a un dolor, gairebé crònic, de cruesa i de desamor. Però estimar és en majúscules, és la Harley Davidson (Dios vuelve en una Harley, de Joan Brady) en un passeig serè, en un recorregut contemplatiu en bona companyia. Lluint cuirassa, que és la que tots portem, però notant per dins la llibertat. És aquesta, la sensació. La del vent a la cara i la del pessigolleig a l’estómac, un dia rere l’altre, que et motiven a fer quilòmetres i quilòmetres, i a cremar l’asfalt amb total integritat, eixancarrat completament al volant. I així es com segueixes el camí, deixes d’accelerar per recórrer, senzillament. ¶ 16:11 1 comments links to this post
martes, abril 11, 2006
TU TAMBÉ ETS EL MEU REFERENT
L'àlex ja és al món
Té poc més de 24 hores de vida i és tan fi i delicat que sembla una nena. Me'l miro, no me'n canso. Li costa obrir els ulls, que ara li fan al rostre una semblança a xinès, fa ganyotes i no para de somicar. Me'l poso als pits, però crec que la meva aura no li deu agradar... perquè trenca un plor estrident. Al final ens fem amics. És una complicitat única. És tan fràgil, transparent, desprotegit, que se'm fa difícil pensar com podem arribar a ser tot el contrari. La infermera diu que encara no regula la temperatura, com si fos una màquina que ha de fer el seu rodatge i que no s'ha amotllat a la manera de funcionar... té les mans gairebé cianòtiques i arrugades, d'haver estat en remull tant temps, a la placenta. Àlex. Segur que seràs únic, com la teva mare, a qui admiro per tot el que ha estat capaç de ser i de sentir. Perquè al cap i a la fi, tothom té un somni i aquest és el nostre secret. Benvingut al món, Àlex. ¶ 13:12 0 comments links to this post
Té poc més de 24 hores de vida i és tan fi i delicat que sembla una nena. Me'l miro, no me'n canso. Li costa obrir els ulls, que ara li fan al rostre una semblança a xinès, fa ganyotes i no para de somicar. Me'l poso als pits, però crec que la meva aura no li deu agradar... perquè trenca un plor estrident. Al final ens fem amics. És una complicitat única. És tan fràgil, transparent, desprotegit, que se'm fa difícil pensar com podem arribar a ser tot el contrari. La infermera diu que encara no regula la temperatura, com si fos una màquina que ha de fer el seu rodatge i que no s'ha amotllat a la manera de funcionar... té les mans gairebé cianòtiques i arrugades, d'haver estat en remull tant temps, a la placenta. Àlex. Segur que seràs únic, com la teva mare, a qui admiro per tot el que ha estat capaç de ser i de sentir. Perquè al cap i a la fi, tothom té un somni i aquest és el nostre secret. Benvingut al món, Àlex. ¶ 13:12 0 comments links to this post
jueves, abril 06, 2006
L'aigua que rega el cor
Ahir vaig sentir l'olor de la terra mullada, després de l'hivern humit i d'una primavera furtiva, que escapa de tota temporada. La fal·lera gairebé quimèrica de la gran pantalla d'Almodóvar em va deixar fregida, en una butaca enmig de la sala 7 de les Gavarres. Fregida, no podia més. Últimament sento la primavera de manera diferent, olors d'altres temps, quan servia, encantada i absorta, les classes de l'institut. Jo, amb ella, també desperto, i em llevo cada dia pensant en tu, fent de la fantasia un somni, una pregunta en suspensió... Ja ho parlàvem al cotxe, amb les noies... de moment, res.
La dona salvatge de la Pinkola comença a fer els seus efectes i ja m'escapo, com l'ovella negra, a un altre llac, a una altra planura... fins a lluir tot el plumatge. ¶ 17:25 1 comments links to this post
Ahir vaig sentir l'olor de la terra mullada, després de l'hivern humit i d'una primavera furtiva, que escapa de tota temporada. La fal·lera gairebé quimèrica de la gran pantalla d'Almodóvar em va deixar fregida, en una butaca enmig de la sala 7 de les Gavarres. Fregida, no podia més. Últimament sento la primavera de manera diferent, olors d'altres temps, quan servia, encantada i absorta, les classes de l'institut. Jo, amb ella, també desperto, i em llevo cada dia pensant en tu, fent de la fantasia un somni, una pregunta en suspensió... Ja ho parlàvem al cotxe, amb les noies... de moment, res.
La dona salvatge de la Pinkola comença a fer els seus efectes i ja m'escapo, com l'ovella negra, a un altre llac, a una altra planura... fins a lluir tot el plumatge. ¶ 17:25 1 comments links to this post
